Pau

Crec que el que busca Salvador Espriu en el poema que em llegit es fer referència a la pau, però no simplement a la paraula en si, sinó a el ple significat que l’envolta, es a dir, a la pau davant d’un conflicte. El que intenta mostrar es el fet de que ell esta totalment d’acord amb el diàleg obert molt abans que acabar amb les mans. Així demostra la seva posició davant dels conflictes ja siguin vèlics o de qualsevol altre tipus, cerc que amb la posició que adopta, demostra amb total fermesa la seva intel·ligència ja que si un ho pensa, si a una persona descerebrada se li dona un estímul negatiu el que és més possible que passi és que respongui amb violència verbal i mes que segur física. Es per aquesta raó que m’agrada molt el poema que em llegit, perquè mostra seguretat, intel·ligència i serietat.
Aquí adjunto una imatge molt representativa que fa referència a la pau:

Sunion

En aquesta ocasió em limitaré a donar la meva opinió sobre el poema llegit, ja que em sembla totalment oportú ja que es tracta d’un bellíssim escrit:

Crec que la descripció que fa Riba del famosíssim cap de Grècia es summament bo. M’encanta com descriu i parla de les roques de marbre que formen les antiquíssimes columnes del temple de Sunion. Es preciós el vocabulari que utilitza per definir cadascun dels elements que envolten de màgia aquest temple ( de forma figurada , evident ment...). Crec que es preciós com descriu el temple en general, parla d’ell com si d’una mena d’heroi o de mite mitològic es tractés, ja que es com si pretengués parlar amb ell ( cosa bastant inútil si no es tractes del sentit figurat d’un poema ). Es majestuosa l’imatge que et projecta la lectura del poema, es tracta de l’imatge d’un temple que porta segles i segles resistint a tot tipus d’erosions de tot tipus, com si es tractes d’una mena de fortalesa o mur infranquejable. A mi, el poema de Riba, m’ha transmès serenitat i tranquil·litat cosa que sol costar que em succeeixi per això valoro molt positivament aquest poema.

Quina millor manera de finalitzar el text que posant una fotografia del paisatge definit en el text llegit, el temple de Sunion, al cap de Sunion, Grècia:

El surrealisme

Per a mi, el surrealisme és l’estil dintre de tots tipus d’obres (ja siguin escrites o dibuixades) mes original que existeix. Els poemes de Foix són i tracten clarament el surrealisme i per això parlaré d’aquest tipus d’art. Només cal fixar-se en l’època en que va néixer i es va desenvolupar l’estil per veure quin tipus de gent el practicava. Eren gent que trencava esquemes, no queia en la monotonia dels estils clàssics i avorrits, tot al contrari, van ser gent que van lluitar i van tirar endavant per treure a la llum un dels etils mes reconeguts (i mes preciosos) avui en dia: EL SURREALISME. Si ens fixem en la pintura surrealista veiem que comencen a haver-hi nous colors o si mes no nous contrastos entre colors, noves formes que trencaven extremadament els esquemes establerts fins llavors, etc. A part, si ens fixem en la literatura surrealista podem apreciar amb total claredat que tots els escriptors d’aquest àmbit van començar a crear nous sentits metafòrics, nous replantejaments de la vida, noves vistes de la societat, etc. Es per això que considero que aquest grup de gent el que van fer va ser, d’alguna manera, revelar-se contra tots els altres artistes o estils existents. Va ser com si es tractes d’una lluita per el progrés.
M’agradaria acabar aquest text publicant una fotografia d’un quadre d’un dels meus artistes surrealistes preferits, Miró:

En aquesta ocasió, al llegir l’obra de Papasseit, en lloc de recolzar la posició, d’intentar imitar l’estil o de fer un escrit fent referència a el tema que ell tracta, el que he fer ha sigut donar-li la volta a el que ell ha fet, es a dir, ell parla de l’amor com una cosa molt bonica i preciosa, doncs jo el que he fet ha sigut parlar de l’amor com una cosa dolenta i fastigosa:

NO L’AMOR

Ha tornat a passar,
ella m’ha dit que no,
maleïda sigui la traïció,
perquè m’he enamorat
d’un ser tan repugnant.

El desengany ho gira tot
Transforma l’amor en odi,
la passió en maledicció,
el somni en malson.

Un cim impracticable
és el cim del teu cor,
ara es d’immens odi
el que corre dins meu
enlloc del teu record.

La maduixa

Com ja havia fet abans, en aquest ocasió en llegir el poema de Josep Carner el que he decidit fer es en lloc de caure en la monotonia d’escriure i escriure paraules sense sentit per intentar mostrar el significat d’un text que potser ni he entès, el que he fet ha sigut armar-me amb valor i agafar un pinzell i unes aquarel·les i posar-me mans a la obra a crear una obra que fes referència a el poema llegit, en aquesta ocasió es tracta d’una simple però fresca maduixà com la que defineix Carner. Espero que us segueixi agradant en meu art plastic:

Polifacètic

Simplement polifacètic, així es com jo descriuria a Santiago Rusiñol. No només es va dedicar a la literatura, sinó que també va destacar en l’àmbit de la pintura. Per a mi, que un artista entengui o sàpiga molts estils o molts tipus d’art és una cosa que valoro molt, es per això que Santiago em sembla un bon artista ( també per la seva qualitat ). Ja des de ben jove sabia que lo seu era la pintura i la literatura i això va fer que les coses li sortissin mes o menys tal com volia...al seu gust. Tenia personalitat i una forma de ser que el feien molt característic ( no tots els artistes tenen aquesta qualitat ) cosa que fa que avui en dia les seves obres semblin, en general, úniques i originals ( això si, hi ha artistes que tenien un estil mes propi, es a dir que, Santiago tampoc no es que fos un pioner o un innovador...).
Segurament us preguntareu perquè en lloc de escriure un text basat en la seva obra estic fent una mena de biografia de Santiago Rusiñol. La raó es perquè en aquesta ocasió se m’ha ocorregut l’idea de posar el link d’una cançó d’un grup sevillà de hip-hop molt conegut que es diu SFDK la lletra de la qual m’ha recordat sobtadament a Santiago Rusiñol. Evidentment no te res a veure amb l’estil de la seva obra lideraria ni pictòrica, ni per el vocabulari utilitzat en els seus textos i poemes, ni per la seva forma de pensar ni actuar, si no que la cançó té com a protagonista una mena de nen “rebel-heroi” de barri, aquest noi per alguna raó m’ha recordat a ell, en Santiago Rusiñol i per això he decidit encarar així aquest treball. Aquí adjunto el link per qui vulgui llegir la lletra de la cançó (potser a algú li sembla una mica forta, però el hip-hop es així, per gustos colors no? A MI M’AGRADA!!! Jeje):

http://www.musica.com/letras.asp?letra=802711

En aquesta ocasió, enlloc de escriure un text he fet un collage a mà, representant el text que vam llegir a l'ultima clase de literatura. Espero que us agradi!

Carpe diem

Bon tema, si, ho dic sincerament ! Es un tema que tinc molt enconte, ja que la vida, ho miris com ho miris no dura sempre, i per tant s'ha de disfrutar la vida amb vitalisme i optimisme dia a dia. Jo encara que sovint hem costi, intento afrontar les dures situacions que s'em presenten amb optimisme, sino seria una anada d'olla, imaginat que per exemple en una setmana tens 9 examens i no has estudiat, el cap de setmana que ve no pots sortir perque l'altra setmana tens 7 examens i ames se t'ha mort el hamster, com es normal, estaries hiperdeprimit, pero el millor que pots fer es: a l'hora d'estudar, posarte a fer-ho seriament pero sense angustiarte, amb serietat pero tranquil, concentrat en el que has de fer i no en el que pasara si suspens lexamen i en el teu pobre hamster. Despres, al poc temps lliure del qual gaudeixes, no hi pensis en el hamster, ni en l'examen, tu a lo teu, a pasar una bona estona i ja esta, pero això si, en tots dos casos: estudiar i temps lliure, aprofitant el temps, res de ajeuret al sofa a contemplar el sostre, o de seuret a la cadira de l'estudi a mirar fixament la llibreta sense fer res.
Definitivament: CARPEDIEM A SAC!

Els pecats capitals

Ara mateix no se quanta ni quins son tots els pecats capitals, em dona igual, ja que soc “pecador”, i amb orgull! Per a mi els pecats capitals son una miserable tonteria mes coneguda com sistema, manera, forma, mètode que s’ha inventat la “santa” església per tenir d’alguna manera atontats o espantats els seus seguidors de manera que puguin controlar-los a actuar d’una forma o altre, en definitiva que no s’ho creuen ni ells, o almenys no en fan cas perquè sovint els desobeeixen els capellans, monjos . . . aquests pecats capitals, ja que qui no ha sentit alguna vegada la noticia de que un d’aquests emissaris de Deu nostre senyor ha abusat sexualment a algun menor o altres coses prohibides . . . però per a ells es molt fàcil, ho fan , resen a Deu nostre senyor i si ningú se n’assabenta, millor i tot per a ells! Trobo be, o mes ben dit respecto que la gent faci cas d’aquests “consells” davant la tentació de pecar, però almenys, si tant fanàtics son i tant convençuts estan del que expliquen, almenys que les segueixin les seves regles, no que li retreguin a l’altra gent el que fan i després ho facin ells . . . per favor!!

L’abús sexual

Aquest és un tema difícil de tractar, molt difícil de tractar, ja que és un tema, com ho diria, extremadament delicat i greu, no per això s’ha de deixar de parlar d’ell i d’aquesta manera es podria educar als fills de manera que mai arribessin a cometre cap abús sexual. El que s’ha de saber es com i amb qui tractar-lo o parlar-lo. Cada vegada que escolto la notícia d’un nou cas d’abús sexual, sigui del tipus que sigui, em fa vergonya ser un esser humà, perquè la gent que exerceix aquesta practica, encara que no ho sembli, és un esser humà, i pensar que una persona de la teva espècie cometi aquest tipus de crim dona pena i vergonya. Jo crec que el càstig adequat per aquest tipus de persones seria que s’els fes passar per una situació com la que van fer passar a la persona violada, es a dir sense de cap manera arribar al coit sexual però fent-los passar per un mal tràngol de manera que s’arrepentíssin per sempre del que han fet.
La meva conclusió es SEXE, LLIBERTAT, ANARKIA SEXUAL!!! ( però sense abusar de ningú ni de res . . . )

P.D.

També hi ha altres tipus d’abusos sexuals, però he preferit no aprofundir per no ferir els sentiments de ningú, aquests son: necrofília, zoofília, abús a menors . . . aquests abusos jo el nombraria : CRIMS CONTRA LA NATURALESA

Com es diu: mes val una imatge que mil paraules, per tant en aquesta ocasió hem limito a penjar una imatge que expresa la sensació que jo experimentaria en estar en la situació en la que es troba Jacint Verdaguer ( pobret ell . . .) espero que us agradi encara que no l'agi creada jo l'imatge:

l'IMMIGRACIÓ

Sovint, tant en poesia com en prosa, quan es tracta el tema de l'immigració es parla d'anyorança de la venvolguda patria, no es que m'en vulgui burlar, noooooooo, pero aquesta idea hem sembla una mica cursi, sempre i quan no parlem de l'immigració forçada, si es que se li pot dir aixì a l'exili politic, a la fugida d'un pais per la guerra, perquè no es te suficient diner com per menjar etc... pero en casos d'immigració per gust, es a dir, quan un decideix viatjar a l'extranger amb l'intenció de quedarti a viure totalment per gust. Com si jo ara marxo a viure a Alemanya, per la simple rao de que vull coneixer mon i idiomes, i assobre sento una garndissima anyorança per la meva patria, ostia, si tant te l'estimes la teva patria, que ni viatjant a un lloc on sempre havies dessitjat viatjar pots deixar de pensar en ella, perquè marxes no??? Yo personalment, penso això, sobint, viatjo llargs temps amb els pares a paissos llunyans, sovint sento ganes de tornar a casa, pero es quan viatjo a zones no dessitjades, no quan viarjo a el considerat per mi el "parais"... també s'ha de dir que aquesta sensació es sent quan un esta pasant per una situació dificil fora de casa, encara qu estiguis al lloc mes bonic del mon, això si que ho entenc, però l'altre cas, situació, com sen vulgui dir, no ho acabo d'encaixar, de veritat.